APOSTA PER L’ATENCIÓ PRIMÀRIA

Aquests dies, estem rebent a la seu del Col·legi els joves metges que s’incorporaran a la formació com a residents d’aquí a pocs dies. Un cop superat l’examen MIR, la col·legiació representa, finalment, el seu ingrés a la professió. Són més de 800 metges que, a partir d’ara, ja formen part del nostre col·lectiu. Si alguna cosa transmeten aquests joves és satisfacció per la fita aconseguida i il·lusió pel que aniran descobrint i aprenent els propers anys. Davant d’això, la Junta de Govern del Col·legi sent una enorme responsabilitat. Veient aquests metges que tot just comencen, no podem evitar pensar en el seu futur professional. Però, sobretot, ens obliga a seguir treballant per aconseguir que la il·lusió que copsem aquests dies no es perdi pel camí. (més…)

Balanç de la meva compareixença al Parlament

Dijous farà quinze dies que el vicesecretari del Col·legi, Josep Maria Benet, i jo mateix vam comparèixer davant la comissió de Salut del Parlament de Catalunya per informar sobre la precarietat laboral que afecta bona part del col·lectiu mèdic. He de dir que, passats aquests dies, la valoració que faig de la sessió davant dels diputats de la comissió és força positiva. No tan sols per l’oportunitat que vam tenir d’exposar davant la més alta institució del país una situació que, per la seva gravetat, ha de preocupar a tota la societat, sinó també per l’elevat grau de complicitat i reconeixement que vaig copsar entre els membres de la comissió, de tots els grups parlamentaris sense excepció. (més…)

ENS CAL CONCILIAR MÉS I MILLOR

La conciliació de la vida laboral, familiar i personal és encara un dels reptes pendents del nostre col·lectiu. La feminització de la professió ha estat clau per posar al descobert una realitat que durant anys no ha rebut prou atenció tot i ser una causa important de malestar, patiment i esgotament per a molts professionals. A la darrera Jornada de la Professió Mèdica, celebrada el juliol passat a Puigcerdà, em vaig comprometre personalment a impulsar des del Col·legi l’elaboració d’un document per analitzar la situació i per formular propostes concretes, realistes i innovadores que puguin ser aplicables a les organitzacions sanitàries per tal de facilitar la conciliació de metges i metgesses.

La vicepresidenta de la Junta, Elvira Bisbe, ha coordinat el document La conciliació de la vida laboral, familiar i personal de metges i metgesses, en el qual han participat deu companys i companyes de diferents àmbits assistencials, que hi han aportat experiències, reflexions i propostes. Tot just fa uns dies vam presentar el treball davant dels mitjans de comunicació. El següent pas serà traslladar i explicar les nostres propostes a l’Administració, les patronals, els sindicats, les organitzacions sanitàries, etc. Anirem allà on calgui perquè creiem que es pot conciliar més i millor i perquè estem convençuts que un metge que concilia està en millors condicions per oferir una atenció de qualitat als seus pacients. Si encara no heu llegit el document, us convido a fer-ho i a fer-nos arribar aportacions sobre aquest tema si ho considereu oportú. Si coneixeu experiències d’èxit sobre conciliació, també us agrairem que ens les feu saber.

La conciliació és una necessitat d’homes i dones i, per tant, ha de ser una responsabilitat compartida. Però la realitat és innegable i, com en molts altres col·lectius, la nostra sociodemografia ens indica que també és la dona metgessa la que està fent més esforços pel que fa a conciliar vida laboral i familiar (sobretot per atendre fills i/o familiars dependents). Sabem que més del 60% dels metges i metgesses amb fills menors tenen greus dificultats per conciliar feina i cura dels fills. Així ho expressen tant els homes com les dones, però després, veiem les estadístiques i comprovem que, quan es tracta de reduir la jornada o de demanar excedències per atendre els fills petits, són les metgesses les que s’acullen a aquesta opció cinc vegades més que els metges. Per tant, són les metgesses les que més sovint perden sou i opcions de progrés professional.

La conciliació ha d’estar a l’agenda de les prioritats, no tan sols del Col·legi, sinó també dels responsables sanitaris. Encara que només sigui perquè la demografia hi obliga. Al llarg dels propers quinze anys, es jubilaran un terç dels professionals que actualment estan en actiu. Comença doncs un procés de relleu generacional durant el qual arribaran al sistema sanitari molts professionals joves, fonamentalment dones, en un moment vital en què, a més d’arrencar un projecte professional, també voldran iniciar projectes familiars i personals. No podem perdre de vista les circumstàncies que envolten aquests joves: des de la precarietat laboral (cal recordar que gairebé la meitat dels metges més joves treballen amb contractes temporals i que el 15% tenen sous per sota dels 1.500 euros) a un sistema de valors en el qual, precisament perquè la dedicació laboral està poc i mal recompensada, no s’accepta –o s’accepta menys que en generacions anteriors- el sacrifici de la vida personal.

Des del Col·legi ens comprometem a mantenir la conciliació a la nostra agenda de prioritats, convençuts que es poden trobar fórmules viables més enllà de les clàssiques mesures previstes per la llei. Cal combatre la precarietat laboral, però també explorar noves idees, compartir experiències d’èxit sobre conciliació, aprendre’n i trobar la manera d’adaptar-les a cada situació i a cada centre de treball. Per dignitat i pel futur de la nostra professió.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LES URGÈNCIES

Novament ens ha arribat la grip i la seva manifestació epidèmica i, amb aquesta, s’ha tornat a evidenciar la saturació –i, en algun moment, col·lapse- dels serveis d’urgència del nostre sistema sanitari, que, des de fa anys, treballen al límit

Si repassem les hemeroteques constatarem que el problema ve de lluny, de molt abans de la crisi econòmica i de les retallades pressupostàries. El fenomen és complex, no només català, i les causes, multifactorials. En general, i amb independència de la problemàtica específica d’algun centre, l’origen té molt a veure amb dèficits estructurals, organitzatius i de finançament. D’altres causes es deriven dels canvis sociodemogràfics, de l’envelliment progressiu de la població, de l’educació sanitària dels ciutadans i de la informació que reben del mateix sistema sanitari. Cal defugir, per tant, les simplificacions fàcils o les interpretacions interessades i analitzar-ho amb rigor.

El problema de les urgències és el paradigma d’una situació que obliga a donar una resposta organitzativa diferent, sens dubte. No només el nostre país, sinó la majoria dels sistemes sanitaris universals i públics del nostre entorn (només cal veure què està passant a països com el Regne Unit o França ), es troben amb l’imperatiu de transformar uns models assistencials que s’han fet obsolets a l’hora de donar resposta a l’assistència integral de la cronicitat i, concretament, a les freqüents descompensacions que afecten les persones amb problemes de salut crònics.

El sistema sanitari i les seves urgències han esdevingut, una vegada més, receptors de l’impacte de la crisi econòmica en les famílies i els serveis comunitaris s’han vist incapaços d’esdevenir corresponsables de l’atenció d’aquestes persones al seu domicili quan emmalalteixen. La feblesa d’aquestes estructures té un efecte directe sobre l’increment de la demanda assistencial. Pacients fràgils que viuen sols, sense prou suport i als quals una descompensació de la seva salut els aboca irremediablement a l’ingrés hospitalari justificat, però que, amb uns serveis socials i comunitaris més enfortits, àgils i suficients, haurien pogut trobar alternatives en moltes ocasions. Un bon exemple el tenim en les actuals limitacions amb què es troba l’hospitalització a domicili per aquesta raó.

L’epidèmia de grip d’enguany també ens obligarà a tots a replantejar-nos les polítiques preventives vacunals (les xifres de població en risc vacunada estan molt per sota del que seria raonablement desitjable, també la dels professionals sanitaris). D’altra banda, també és exigible, especialment dels polítics, dels responsables sanitaris, dels professionals i dels mitjans de comunicació la màxima cura en la informació i en les expectatives que es generin. No hi ha solucions màgiques, ni fàcils ni simples.

És imperatiu modificar de manera urgent i decidida els actuals models estructurals i d’organització perquè s’adaptin a les necessitats d’una població diferent de la que teníem fa uns anys. La integració dels serveis socials i sanitaris ha de ser una prioritat, com també l’aprofitament de tots els recursos existents amb independència de la seva titularitat.

L’esforç dels professionals que treballen en els diferents nivells assistencials és ingent i sovint rep un reconeixment indigne des de la perspectiva professional i laboral. De manera específica, cal reforçar l’apoderament real de l’atenció primària (deixem-ne de parlar d’una vegada i fem-ho realitat) perquè pugui disposar de més capacitat resolutiva i d’una col·laboració més estreta amb els serveis socials i comunitaris.

Del que es tracta –tal i com es remarcava en el recentment celebrat 3r Congrés de la Professió Mèdica– és d’oferir una atenció a domicili més holística i de qualitat per a aquestes persones amb múltiples problemes de salut crònics. Una atenció capaç d’adaptar la intensitat de la resposta a cada moment evolutiu i comptant amb tots els nivells assistencials, més àgils i flexibles. Cal portar l’atenció a aquestes persones des dels serveis d’urgències i/o unitats d’hospitalització a casa seva, al domicili privat o a la residència. Deixant els hospitals per a les persones que ho requereixen, ja sigui per la gravetat i/o complexitat del problema, la necessitat de més mitjans o per la dificultat de les condicions socials.

Reclamo coratge i una acció decidida en aquesta direcció i que no s’improvisin accions de cara a la galeria que acaben sent pegats per sortir del pas. Les solucions, més enllà de requerir també més recursos, precisen de la transformació del model i també –no ho oblidem- unes condicions laborals dels professionals òptimes. La sociodemografia ens hi porta, ens agradi o no. Hem augmentat l’esperança de vida gràcies a les polítiques de salut de les darreres dècades, però ens trobem amb una de les taxes d’envelliment i cronicitat més altes del planeta. Encara som a temps de donar-hi una resposta adient i amb valors. I, en fer-ho, també estarem definint quin model de societat i de país volem.

Dr. Jaume Padrós

President

Llistes d’espera

Com ja vaig expressar en un blog anterior, el fet que el Parlament no hagi aprovat els pressupostos de 2016 ha estat molt negatiu, sobretot pel que fa a la millora del finançament dels serveis públics tan necessitats de recursos en aquesta època de crisi econòmica, retallades i ofec financer i fiscal que està patint el nostre país i que repercuteix directament sobre els ciutadans.

La sanitat se’n ressent i això ens preocupa, i molt, perquè incideix sobre la qualitat dels serveis i la pròpia sostenibilitat del sistema.

Conscients de la situació, i sempre pensant en els nostres pacients, des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya creiem que és possible avançar, per exemple, en l’objectiu compartit i plantejat per la Conselleria de Salut de millora de la gestió de les llistes d’espera.

És per això que hem tramès al conseller Antoni Comín -i hem fet públic- un Document de Posició en el qual formulem un conjunt de reflexions i propostes sobre les llistes d’espera amb la voluntat compromesa de contribuir positivament a la resolució del problema.

Destrossar la sanitat és carregar-se el país

Davant la filtració pública de les converses mantingudes entre el Ministre d’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, en la qual aquest bafaneja d’haver “destrossat el sistema sanitari” català, vull manifestar el següent:

Com a ciutadà, demòcrata i català manifesto el rebuig més absolut a aquesta manera de conculcar els principis bàsics d’un Estat de Dret.

Vull recordar que el nostre sistema sanitari és fruit de l’esforç i el consens de molts agents i persones i de la implicació i del treball de generacions. És un gran sistema, molt ben valorat internacionalment. Però, en l’actualitat, fruit de l’ofec financer i fiscal  que pateix el nostre país, la crisi i les retallades pressupostàries sofertes, es troba al límit de la seva sostenibilitat. Si la qualitat bàsica assistencial no s’ha vist encara afectada ha estat pel compromís dels seus professionals que hem anteposat l’atenció als nostres pacients a les nostres justes i legítimes reivindicacions retributives.

Voler “destrossar” el nostre sistema sanitari és un insult gravíssim i mostra una manca d’ètica total per part de qui el formula i el practica. És un atemptat directe contra el dret més bàsic dels ciutadans. Hom podria pensar que no és casual si el que es pretén és també destruir el país. Els professionals sanitaris són els que compten amb els índexs de confiança i reconeixement més alts per part de la ciutadania. I el nostre sistema sanitari és probablement l’instrument que més ajuda a la cohesió social del país. “Destrossar” la nostra sanitat és, per tant, carregar-se el país.

Tenim molts problemes que cal afrontar amb el màxim de consens que torno a reclamar a tots els agents implicats.

Per tant, demanem a qui correspongui que es depurin fins al final les responsabilitats sobre les persones coautores d’aquestes paraules i comportaments impropis dels càrrecs que ocupen, alhora que deplorem l’actitud dels qui, per raons tàctiques, han participat conscientment o no d’aquesta estratègia.

Prou! No hi ha miracles

Mala notícia: no tenim pressupostos. Greu, molt greu per al sistema sanitari públic. En plena crisi econòmica i amb els efectes de l’ofec financer que pateix el nostre país i la Generalitat i que està repercutint especialment sobre els serveis públics, és molt descoratjador que el Govern no pugui aplicar les mesures que s’havia proposat amb l’augment –encara que fos discret- de les partides dedicades a Salut.

De confirmar-se definitivament una pròrroga del pressupost, al Departament de Salut li corresponen 8.467 milions d’euros (un 14,3 % menys del que es destinà el 2010, abans de les retallades). Els 1.120 euros per habitant i any que es destina a la sanitat pública és inferior a la mitjana espanyola de 1.205 euros pel mateix concepte i se situa en xifres de despesa de l’any 2006. Si tenim en compte l’encariment dels processos diagnòstics i terapèutics, l’envelliment de la població amb l’augment de la demanda per a patologies cròniques i l’increment de l’IVA sanitari, es fa molt difícil d’entendre que se’n destini el mateix pressupost que fa una dècada.

Volem que aquesta observació crítica sigui coneguda per la societat i la dirigim especialment als seus representants polítics. Amb tota la modèstia, però amb igual contundència, reclamo en nom del col·lectiu mèdic que es trobi d’una vegada el mínim consens imprescindible per assegurar la sostenibilitat i el futur del nostre sistema sanitari públic amb els valors que el sustenten. Exigim retornar a acords que han fet de la nostra Sanitat –referent mundial per la seva qualitat-  l’instrument més cohesionador de la societat i, pels seus resultats, el servei que genera més confiança als ciutadans. I per això, reclamem que es deixi de banalitzar el debat sanitari i pressupostari, que no esdevingui eina tàctica de confrontació permanent i que es deixi d’infantilitzar els ciutadans amb expectatives irreals.

No podem continuar comparant-nos amb els sistemes sanitaris millors del planeta amb uns pressupostos que donen cobertura a totes les prestacions a base de no incrementar les inversions necessàries i, sobretot, de retribuir de manera indignant els seus professionals, els pitjor reconeguts de la UE.

Tot pensant en els pacients i en base al sacrifici de tots els professionals sanitaris i a la situació de probable pròrroga de pressupostos, des del CoMB pensem que algunes de les prioritats destacades també pel Conseller Comin poden ser impulsades: la millora en l’eficiència i reducció de les llistes d’espera o l’empoderament real dels professionals, especialment d’atenció primària, tot implementant de veritat l’autogestió en les organitzacions, la participació i l’aprimament d’estructures burocràtiques.

Tot i la bona voluntat dels professionals, se’ns fa difícil predir com podrem fer front a prioritats com són el reforçament dels serveis sanitaris al territori, l’abordatge prioritari de la cronicitat i la salut mental, la promoció dels professionals i l’abolició de la precarietat laboral que es concentra en metges els més joves.

Reiterem el nostre compromís per ajudar a fer possible el manteniment de l’excel·lència del nostre sistema sanitari. Però necessitem un debat sanitari de debò sobre els reptes que tenim al davant per arribar al consens que la societat també demanda. Reclamem que es facin canvis i que es destinin els recursos que els facin possible.

En marxa el 3er Congrés de la Professió mèdica. Per un nou contracte amb la societat

logo_3congres

El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya ha decidit posar en marxa el 3er Congrés de la Professió Mèdica. Serà al novembre, a  Girona. Però, el procés participatiu ja s’ha posat en marxa; a través d’un procés sense precedents, els més de 40.000 metges de Catalunya podran llegir, analitzar i fer les seves aportacions que estimin oportú als textos que hauran elaborat els grups redactors.

Per què ara és necessari un nou Congrés? Doncs perquè necessitem redefenir un nou contracte amb la societat a la que pertanyem i servim. Una societat que planteja noves necessitats: l’augment de l’esperança de vida i de la cronicitat, pacients més informats i que volen exercir la seva autonomia, pacients que expressen les seves voluntats de manera anticipada, que manifesten com i de quina manera volen ser atesos. I tot això, en un context de crisi i de limitacions pressupostàries, de la constatació que el model d’organitzacions assistencials necessiten també trasformar-se per adaptar-se a aquestes necessitats i que precisen comptar de lideratges forts i d’una participació més activa dels clínics en la seva gestió. El desplegament imprescindible de les teconologies diagnòstiques i terapèutiques, però també especialment de les TIC, les xarxes, etc.. també ens obliguen a redefinir com els valors del professionalisme s’hi adapten i es fan més presents i s’incorporen de nous. I haurem de revisar com adeqüem la formació d’aquest metge i garantim la seva competència. I, finalment, haurem de revisar com tots aquests canvis ens obliguen també a modificar i/o actualitzar les nostres normes ètico-deontològiques.

Ens hem posat deures, ineludibles en una professió com la nostra en la que societat hi confia com ningú. El nostre, serà un debat transparent i honest i el seu resultat ens legitimarà des del nostre costat de la balança no només per exercir l’autoregulació, sinó per poder exigir a l societat i als seus representants els canvis imprescindibles.

Us animo, doncs, a participar activament. I fer-ho amb el convenciment que només és possible millorar des de l’autoafirmació basada en la millora i l’autoexigència col·lectiva prèvies.

Dr. Jaume Padrós Selma

 

Tornem-hi

“Els principal objectiu és recuperar el pressupost perdut aquests darrers anys i assegurar la sostenibilitat i viabilitat del sistema sanitari. Cal prioritzar recuperar inversions i que els professionals recuperin també el seu nivell retributiu”. Amb aquest missatge es pot resumir la demanda que vaig traslladar al nou Conseller de Salut, Antoni Comín, juntament amb els altres col·legis de metges catalans en l’entrevista que vàrem mantenir. Missatge que he anat repetint arreu. No discuteixo els pactes que han possibilitat el nou govern de Catalunya ni la legitimitat que correspon al Parlament. Però, això no obsta perquè des d’aquí subratlli la allò que per als professionals i la majoria d’agents del sector sanitari confluïm en reclamar. No es pot posar més pressió al sistema si no hi ha més recursos. I ho manifesto amb tota la humilitat però al mateix temps amb l’autoritat emanada de la confiança que els ciutadans dipositen en nosaltres i per la convicció que si no hagués estat pel compromís ètic  d’aquests professionals, el sistema ja hauria entrat en fallida. També vaig manifestar la necessitat d’impulsar canvis en el models de les organitzacions per fer-les més flexibles i adaptables a les necessitats de les persones i el territori, i on es faci real la participació dels professionals en la gestió i el govern dels centres, tot aprimant i simplificant burocràcia i estructures, a banda de demanar-li valentia per tirar endavant projectes que apuntin lideratge del sistema com el VISC+.

comc-conseller

El Conseller es va mostrar molt receptiu a aquestes demandes i ens vam autoconvocar per continuar-ne parlant. El Conseller Comin no és metge ni clínic, ni tan sols ha estat gestor del sistema. Però, cal esperar de la seva sensibilitat i intel·lgència per armar un bon equip que lideri els canvis necessaris i permeti fer no només el debat pendent sobre el futur de la nostra sanitat, sinó que afavoreixi les bases del consens polític i social per encarar-lo amb optimisme. Nosaltres continuarem treballant per fer-lo possible.

D’altra banda, fa unes setmanes vam fer públic, en defensa de la qualitat del sistema privat i assegurador,  els resultats de l’enquesta sobre la valoració que els metges fem de les diferents entitats d’assegurança lliure. El valor afegit d’aquest sistema pel que opten 2 milions de persones (20 % a Catalunya, 25 % a la ciutat de Barcelona), que hi treballen més de 6.000 metges a la nostra demarcació és la llibertat d’elecció. La llibertat d’elecció de metge. Però el sector té greus amenaces, una guerra de preus de pòlisses a la baixa, hiperconcentració en algunes companyies, el monopoli de llits privats per part d’un sol propietari, la manca d’unes regles clares de funcionament al sector i un desconcert i desinformació dels ciutadans que estan veient malmesa i instrumentalitzada la seva llibertat. Per tot això, hem impulsat tota una sèrie de mesures, de les que vull destacar accions per solidificar l’aliança entre els pacients i els seus metges, a través de la creació d’una Oficina d’Informació als ciutadans i material per lliurar de les consultes. A banda d’altres accions per millorar la qualitat de les consultes i dels actes mèdics. I, finalment, reclamant a la Conselleria de Salut que instrumenti mesures per donar major garanties als ciutadans i als metges.

Incerteses de tardor

Són moltes les coses que han succeït aquests darrers mesos en l’àmbit professional i sanitari. L’estiu no ha estat precisament tranquil, preàmbul d’una tardor electoral. Primer, amb les eleccions al Parlament de Catalunya, que han determinat uns resultats que enshan de permetre decidir lliurement el nostre futur polític. I amb l’horitzó de les eleccions al Parlament espanyol, a les quals s’hi arriba en un escenari que supera el bipartidisme existent. En el moment d’escriure aquestes línies, encara no sabem quin serà l’acord d’investidura per formar un nou govern a Catalunya ni quin panorama en l’àmbit estatal tindrem per Nadal.

No deixaré d’insistir en els problemes que té el nostre sistema sanitari públic, especialment de finançament i de la tresoreria tan maltractada en l’actualitat; ja m’hi he referit manta vegades. Però sí que vull reclamar des d’aquestes línies als poders polítics la necessitat de no demorar més les accions encaminades a dotar la nostra sanitat de la capacitat suficient per donar resposta als reptes assistencials i de futur que tenim plantejats. Hi ha moltes propostes concretes, de caire professional, que hem formulat i que han de permetre aquests objectius. Ho hem fet aquests darrers mesos sobre el treball en equip i la participació dels metges en la gestió en els òrgans de govern a l’Institut Català de la Salut i, ara —properament ho plantejarem— en els centres del sector concertat. Sempre en defensa del sistema públic de salut com a eina fonamental de l’estatdel benestar al nostre país.

Si la incertesa de futur en el sector sanitari públic és evident, el sector de medicina privada i d’assegurances sanitàries, en el qual treballen més de 6.000 companys, tampoc s’escapa de les seves incògnites de futur (mercat assegurador molt competitiu en preu, risc de monopolis, indefinició del marc contractual amb els metges…).

Sota el precepte de mantenir i millorar la qualitat del servei als nostres pacients, són ja moltes veus dins de la nostra professió que expliciten la necessitat de repensar el rol que els metges haurem de desenvolupar dins d’aquest sistema sanitari, per al qual reclamem canvis organitzatius profunds per fer més efectiu el nostre lideratge i la nostra participació i per aconseguir més eficiència i proximitat a les necessitats de les persones que atenem. Els canvis socials, demogràfics, culturals, molts dels quals conseqüència del mateix èxit de la nostra sanitat, ens obliguen a fer una actualització del que vol dir al segle xxi ser metge amb els nous valors del professionalisme mèdic que haurem d’incorporar definitivament: flexibilitat, treball en equip, ús de les tecnologies, capacitat de gestió i lideratge.

Tots aquests problemes són a l’agenda i el seu abordatge constitueix la prioritat d’actuació de la Junta de Govern del COMB de les properes setmanes.