UNA REFLEXIÓ SOBRE LES URGÈNCIES

Novament ens ha arribat la grip i la seva manifestació epidèmica i, amb aquesta, s’ha tornat a evidenciar la saturació –i, en algun moment, col·lapse- dels serveis d’urgència del nostre sistema sanitari, que, des de fa anys, treballen al límit

Si repassem les hemeroteques constatarem que el problema ve de lluny, de molt abans de la crisi econòmica i de les retallades pressupostàries. El fenomen és complex, no només català, i les causes, multifactorials. En general, i amb independència de la problemàtica específica d’algun centre, l’origen té molt a veure amb dèficits estructurals, organitzatius i de finançament. D’altres causes es deriven dels canvis sociodemogràfics, de l’envelliment progressiu de la població, de l’educació sanitària dels ciutadans i de la informació que reben del mateix sistema sanitari. Cal defugir, per tant, les simplificacions fàcils o les interpretacions interessades i analitzar-ho amb rigor.

El problema de les urgències és el paradigma d’una situació que obliga a donar una resposta organitzativa diferent, sens dubte. No només el nostre país, sinó la majoria dels sistemes sanitaris universals i públics del nostre entorn (només cal veure què està passant a països com el Regne Unit o França ), es troben amb l’imperatiu de transformar uns models assistencials que s’han fet obsolets a l’hora de donar resposta a l’assistència integral de la cronicitat i, concretament, a les freqüents descompensacions que afecten les persones amb problemes de salut crònics.

El sistema sanitari i les seves urgències han esdevingut, una vegada més, receptors de l’impacte de la crisi econòmica en les famílies i els serveis comunitaris s’han vist incapaços d’esdevenir corresponsables de l’atenció d’aquestes persones al seu domicili quan emmalalteixen. La feblesa d’aquestes estructures té un efecte directe sobre l’increment de la demanda assistencial. Pacients fràgils que viuen sols, sense prou suport i als quals una descompensació de la seva salut els aboca irremediablement a l’ingrés hospitalari justificat, però que, amb uns serveis socials i comunitaris més enfortits, àgils i suficients, haurien pogut trobar alternatives en moltes ocasions. Un bon exemple el tenim en les actuals limitacions amb què es troba l’hospitalització a domicili per aquesta raó.

L’epidèmia de grip d’enguany també ens obligarà a tots a replantejar-nos les polítiques preventives vacunals (les xifres de població en risc vacunada estan molt per sota del que seria raonablement desitjable, també la dels professionals sanitaris). D’altra banda, també és exigible, especialment dels polítics, dels responsables sanitaris, dels professionals i dels mitjans de comunicació la màxima cura en la informació i en les expectatives que es generin. No hi ha solucions màgiques, ni fàcils ni simples.

És imperatiu modificar de manera urgent i decidida els actuals models estructurals i d’organització perquè s’adaptin a les necessitats d’una població diferent de la que teníem fa uns anys. La integració dels serveis socials i sanitaris ha de ser una prioritat, com també l’aprofitament de tots els recursos existents amb independència de la seva titularitat.

L’esforç dels professionals que treballen en els diferents nivells assistencials és ingent i sovint rep un reconeixment indigne des de la perspectiva professional i laboral. De manera específica, cal reforçar l’apoderament real de l’atenció primària (deixem-ne de parlar d’una vegada i fem-ho realitat) perquè pugui disposar de més capacitat resolutiva i d’una col·laboració més estreta amb els serveis socials i comunitaris.

Del que es tracta –tal i com es remarcava en el recentment celebrat 3r Congrés de la Professió Mèdica– és d’oferir una atenció a domicili més holística i de qualitat per a aquestes persones amb múltiples problemes de salut crònics. Una atenció capaç d’adaptar la intensitat de la resposta a cada moment evolutiu i comptant amb tots els nivells assistencials, més àgils i flexibles. Cal portar l’atenció a aquestes persones des dels serveis d’urgències i/o unitats d’hospitalització a casa seva, al domicili privat o a la residència. Deixant els hospitals per a les persones que ho requereixen, ja sigui per la gravetat i/o complexitat del problema, la necessitat de més mitjans o per la dificultat de les condicions socials.

Reclamo coratge i una acció decidida en aquesta direcció i que no s’improvisin accions de cara a la galeria que acaben sent pegats per sortir del pas. Les solucions, més enllà de requerir també més recursos, precisen de la transformació del model i també –no ho oblidem- unes condicions laborals dels professionals òptimes. La sociodemografia ens hi porta, ens agradi o no. Hem augmentat l’esperança de vida gràcies a les polítiques de salut de les darreres dècades, però ens trobem amb una de les taxes d’envelliment i cronicitat més altes del planeta. Encara som a temps de donar-hi una resposta adient i amb valors. I, en fer-ho, també estarem definint quin model de societat i de país volem.

Dr. Jaume Padrós

President

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s