Balanç de la meva compareixença al Parlament

Dijous farà quinze dies que el vicesecretari del Col·legi, Josep Maria Benet, i jo mateix vam comparèixer davant la comissió de Salut del Parlament de Catalunya per informar sobre la precarietat laboral que afecta bona part del col·lectiu mèdic. He de dir que, passats aquests dies, la valoració que faig de la sessió davant dels diputats de la comissió és força positiva. No tan sols per l’oportunitat que vam tenir d’exposar davant la més alta institució del país una situació que, per la seva gravetat, ha de preocupar a tota la societat, sinó també per l’elevat grau de complicitat i reconeixement que vaig copsar entre els membres de la comissió, de tots els grups parlamentaris sense excepció.

Les nostres dades sobre precarietat laboral són contundents i estic convençut que el nostre missatge va arribar de manera clara als polítics. És clar que amb això no n’hi ha prou. De poc serveixen la complicitat i el reconeixement si no es tradueixen en acció. Comencem ja a estar una mica cansats dels copets a l’esquena i que tothom reconegui el nostre esforç, però que no passi res més. Per part nostra, seguirem insistint i exigint solucions, però no ens podem limitar a esperar. També farem les nostres propostes i les defensarem.

La sessió al Parlament va començar amb un resum de les dades que des del Col·legi ja vam recollir a l’informe La precarietat laboral del col·lectiu mèdic. Realitats i propostes i que vam presentar el juny de l’any passat. Segons aquest estudi, un de cada tres metges en actiu treballa en condicions d’inestabilitat laboral i, entre els professionals de menys de 45 anys, amb un 70% de dones metgesses, la proporció frega el 50%. He de dir, per cert, que aquestes i altres dades del nostre informe coincideixen plenament amb les que està obtenint la comissió assessora del pla de garantia de l’estabilitat laboral del Departament de Salut.

Però, més enllà dels percentatges, al Parlament vam deixar ben clar que quan parlem de precarietat laboral, sobretot entre el col·lectiu més jove, parlem de pràctiques generalitzades tan vergonyoses com els contractes per dies i per setmanes (de dilluns a divendres i amb baixa a la Seguretat Social durant el cap de setmana); dels falsos autònoms, tan habituals al sector privat; de salaris bruts de 25.000 euros per jornades completes; de contractes de 25 hores setmanals al sector públic perquè metges de família assumeixin contingents complets de pacients…

Conec personalment metges que es troben en situacions de precarietat com les que acabo d’esmentar. Metges que viuen de contractes per guàrdies a qui avisen d’avui per demà, com si fossin “metges fast food”. De la mateixa manera que conec de primera mà el malestar que es viu des de fa temps a tots els àmbits assistencials i, de manera especialment acusada, a l’atenció primària. Al Parlament vaig fer servir l’expressió “còctel explosiu” per referir-me a la situació que es viu a molts centres d’atenció primària, fruit de la combinació de la precarietat laboral que afecta sobretot els metges joves i del desgast i el desencís que guanyen terreny entre els professionals sèniors.

Necessitem més recursos per al sistema sanitari. Sobre això, no hi ha discussió. Sens dubte, les dues grans prioritats han de ser la recuperació de les inversions i la millora de les condicions laborals dels professionals. Ens hem de felicitar per tenir, finalment, pressupostos, però a ningú se li escapa que ens trobem al mateix nivell de despesa per càpita de fa deu anys. Dit això, mentre exigim més recursos, hem de ser capaços de mirar més enllà i de veure com podem avançar amb la situació que tenim. I és en aquest punt on ens toca treballar amb l’administració i amb les patronals per trobar els mecanismes que ens permetin anar cap a un sistema que deixi espai per a l’autonomia de gestió i d’organització dels professionals.

Crec sincerament que, si els professionals disposem de més marge per organitzar els nostres equips i per tirar endavant projectes, no tan sols tindrem l’oportunitat de recuperar bona part de la motivació que s’ha perdut, sinó que també trobarem alternatives per reduir la precarietat laboral. Hem de ser conscients que als professionals també ens pertoca assumir riscos i apoderar-nos per fer emergir uns lideratges que em consta que ja existeixen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s