Posició del COMB

UNA REFLEXIÓ SOBRE LES URGÈNCIES

Novament ens ha arribat la grip i la seva manifestació epidèmica i, amb aquesta, s’ha tornat a evidenciar la saturació –i, en algun moment, col·lapse- dels serveis d’urgència del nostre sistema sanitari, que, des de fa anys, treballen al límit

Si repassem les hemeroteques constatarem que el problema ve de lluny, de molt abans de la crisi econòmica i de les retallades pressupostàries. El fenomen és complex, no només català, i les causes, multifactorials. En general, i amb independència de la problemàtica específica d’algun centre, l’origen té molt a veure amb dèficits estructurals, organitzatius i de finançament. D’altres causes es deriven dels canvis sociodemogràfics, de l’envelliment progressiu de la població, de l’educació sanitària dels ciutadans i de la informació que reben del mateix sistema sanitari. Cal defugir, per tant, les simplificacions fàcils o les interpretacions interessades i analitzar-ho amb rigor.

El problema de les urgències és el paradigma d’una situació que obliga a donar una resposta organitzativa diferent, sens dubte. No només el nostre país, sinó la majoria dels sistemes sanitaris universals i públics del nostre entorn (només cal veure què està passant a països com el Regne Unit o França ), es troben amb l’imperatiu de transformar uns models assistencials que s’han fet obsolets a l’hora de donar resposta a l’assistència integral de la cronicitat i, concretament, a les freqüents descompensacions que afecten les persones amb problemes de salut crònics.

El sistema sanitari i les seves urgències han esdevingut, una vegada més, receptors de l’impacte de la crisi econòmica en les famílies i els serveis comunitaris s’han vist incapaços d’esdevenir corresponsables de l’atenció d’aquestes persones al seu domicili quan emmalalteixen. La feblesa d’aquestes estructures té un efecte directe sobre l’increment de la demanda assistencial. Pacients fràgils que viuen sols, sense prou suport i als quals una descompensació de la seva salut els aboca irremediablement a l’ingrés hospitalari justificat, però que, amb uns serveis socials i comunitaris més enfortits, àgils i suficients, haurien pogut trobar alternatives en moltes ocasions. Un bon exemple el tenim en les actuals limitacions amb què es troba l’hospitalització a domicili per aquesta raó.

L’epidèmia de grip d’enguany també ens obligarà a tots a replantejar-nos les polítiques preventives vacunals (les xifres de població en risc vacunada estan molt per sota del que seria raonablement desitjable, també la dels professionals sanitaris). D’altra banda, també és exigible, especialment dels polítics, dels responsables sanitaris, dels professionals i dels mitjans de comunicació la màxima cura en la informació i en les expectatives que es generin. No hi ha solucions màgiques, ni fàcils ni simples.

És imperatiu modificar de manera urgent i decidida els actuals models estructurals i d’organització perquè s’adaptin a les necessitats d’una població diferent de la que teníem fa uns anys. La integració dels serveis socials i sanitaris ha de ser una prioritat, com també l’aprofitament de tots els recursos existents amb independència de la seva titularitat.

L’esforç dels professionals que treballen en els diferents nivells assistencials és ingent i sovint rep un reconeixment indigne des de la perspectiva professional i laboral. De manera específica, cal reforçar l’apoderament real de l’atenció primària (deixem-ne de parlar d’una vegada i fem-ho realitat) perquè pugui disposar de més capacitat resolutiva i d’una col·laboració més estreta amb els serveis socials i comunitaris.

Del que es tracta –tal i com es remarcava en el recentment celebrat 3r Congrés de la Professió Mèdica– és d’oferir una atenció a domicili més holística i de qualitat per a aquestes persones amb múltiples problemes de salut crònics. Una atenció capaç d’adaptar la intensitat de la resposta a cada moment evolutiu i comptant amb tots els nivells assistencials, més àgils i flexibles. Cal portar l’atenció a aquestes persones des dels serveis d’urgències i/o unitats d’hospitalització a casa seva, al domicili privat o a la residència. Deixant els hospitals per a les persones que ho requereixen, ja sigui per la gravetat i/o complexitat del problema, la necessitat de més mitjans o per la dificultat de les condicions socials.

Reclamo coratge i una acció decidida en aquesta direcció i que no s’improvisin accions de cara a la galeria que acaben sent pegats per sortir del pas. Les solucions, més enllà de requerir també més recursos, precisen de la transformació del model i també –no ho oblidem- unes condicions laborals dels professionals òptimes. La sociodemografia ens hi porta, ens agradi o no. Hem augmentat l’esperança de vida gràcies a les polítiques de salut de les darreres dècades, però ens trobem amb una de les taxes d’envelliment i cronicitat més altes del planeta. Encara som a temps de donar-hi una resposta adient i amb valors. I, en fer-ho, també estarem definint quin model de societat i de país volem.

Dr. Jaume Padrós

President

Llistes d’espera

Com ja vaig expressar en un blog anterior, el fet que el Parlament no hagi aprovat els pressupostos de 2016 ha estat molt negatiu, sobretot pel que fa a la millora del finançament dels serveis públics tan necessitats de recursos en aquesta època de crisi econòmica, retallades i ofec financer i fiscal que està patint el nostre país i que repercuteix directament sobre els ciutadans.

La sanitat se’n ressent i això ens preocupa, i molt, perquè incideix sobre la qualitat dels serveis i la pròpia sostenibilitat del sistema.

Conscients de la situació, i sempre pensant en els nostres pacients, des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya creiem que és possible avançar, per exemple, en l’objectiu compartit i plantejat per la Conselleria de Salut de millora de la gestió de les llistes d’espera.

És per això que hem tramès al conseller Antoni Comín -i hem fet públic- un Document de Posició en el qual formulem un conjunt de reflexions i propostes sobre les llistes d’espera amb la voluntat compromesa de contribuir positivament a la resolució del problema.

L’accés a la història clínica en els processos d’IT

Arran d’un escrit presentat el passat mes d’octubre per un compromissari del COMB, on s’exposaven algunes qüestions sobre l’accés a la història clínica de primària per part dels metges de l’ICAM, la junta de govern del COMB va considerar crear un grup de treball per l’estudi i la valoració d’aquest tema. 

Aquest grup de treball es va voler posicionar al voltant de la nova normativa de gestió de les incapacitats, que contempla aquest accés a la història clínica per part de metges avaluadors que tenen responsabilitat en el control i gestió dels processos d’IT però no són els responsables assistencials del malalt.

L’objectiu principal d’aquest grup de treball, assessorat per la comissió de deontologia del COMB i per l’Assessoria Jurídica, era garantir la seguretat jurídica de tots els metges que intervenen el procés, especialment els de l’ICAM, perquè la seva actuació, en tant que poden accedir a una informació sensible, la fessin sota les normes deontològiques i amb seguretat jurídica.

El grup de treball va arribar a un consens prou ampli per elevar les seves propostes i els seus documents a la resta de col·legis de metges catalans, i finalment hem publicat fa uns dies un Document de posició del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya amb recomanacions a les institucions però també als metges que intervenen en aquest procés de gestió de les IT en relació a les garanties que cal preservar en l’accés a la història clínica.

L’accés a la història clínica per part de professionals que no estan implicats en el procés assistencial de forma directa s’hauria de contemplar només en casos excepcionals i amb l’autorització prèvia del pacient o del seu representant legal. Els metges de l’ICAM han de disposar de la informació necessària relacionada amb la IT per actuar amb justícia.

Vull agrair des d’aquí la feina feta a tots els membres del grup de treball per la seva implicació i el seu consens: Dr. Planes, Dra. Ruíz, Dra. Morral, Dra. Lemonche, Dra. Puigdellívol, Dr. Colomer, Dra. Zuazu, Dr. Bosch Tercero, Dra. Aguado, Dr. Terés, Dr. Sellarès i Dra. López Pol.

Aquest document s’ha fet arribar al conseller de salut amb la petició que faci aquelles accions que determinin que les institucions que depenen de l’administració actuïn en conseqüència. Us convido a que feu les vostres aportacions.

 

Dr. Jaume Padrós i Selma

Conveni Mèdic

Aquest darrers dies s’està negociant el conveni del SISCAT (dels centres de la xarxa pública concertada) que des del meu punt de vista  té una gran transcendència per a la sanitat a Catalunya, atès que afecta a un gran nombre de professionals del sistema sanitari públic.

Com ja he anat manifestant en diverses ocasions, la Junta de Govern del COMB està treballant per tal de fer propostes i influir per fer sostenible el nostre sistema sanitari públic. Un sistema que precisa d’un canvi de model en què el metge participi més en la gestió clínica i formi part dels òrgans de decisió per tal de fer una avaluació més experta de les solucions i una millor planificació de l’atenció sanitària que volem i podem oferir. En aquest context, poder establir un marc de negociació laboral propi dels metges no només és necessari i de justícia per als  professionals  sinó  una oportunitat per poder disposar d’una eina per gestionar de manera més eficient el sector sanitari.

No hem vist encara que la crisi hagi suposat l’oportunitat de fer moltes de les reformes necessàries i imprescindibles que fa temps que els metges reclamem per ajudar a la sostenibilitat del sistema públic de salut com són l’ aprimament de l’estructura no assistencial o la despolitització dels òrgans de govern dels hospitals, entre moltes altres. Esperem, però, que aquells que tenen la responsabilitat de negociar aquest conveni sabran prioritzar el que necessita de manera urgent el nostre sistema sanitari: un marc de relacions laborals propi per als metges. Nosaltres, des del COMB, els hi donem ara i en el futur el nostre suport per assolir aquest objectiu. Necessitem que tots els agents implicats convinguin per poder assegurar el futur de la sanitat catalana en que cal subratllar el lideratge dels metges, no vist com un element de privilegi o d’elitisme mal entès, sinó com un reconeixement de la singularitat, el professionalisme, que és el valor afegit del sistema sanitari.

Com també necessitem nous recursos. Recordem que estem funcionant amb un pressupost que s’ha vist reduït en els darrers anys en un 22%. Això no pot mantenir-se de manera indefinida perquè està afectant a capítols tan importants com el de les inversions. I si la qualitat bàsica no s’ha vist encara ressentida és pel compromís ètic dels seus professionals, especialment dels metges, que també han vist repercutir molt negativament les retallades sobre les seves retribucions i condicions laborals.

No deixa de ser escandalós observar la celeritat en el pagament de la indemnització del cas Castor i comprovar una coincidència: és la mateixa xifra en que s’ha vist retallat el pressupost sanitari de Catalunya.

Des d’aquí, demano un gran esforç a totes les parts implicades. La Junta de Govern del COMB continuarà defensant i donant suport als acords que facin possible avançar. Demanem ara un plus d’esforç. El moment i l’oportunitat ho mereixen.

 Dr. Jaume Padrós i Selma

 

Transparència informativa i confiança

El cas de la gestió dels dos pacients afectats d’Ebola i del tercer contagiat i que foren atesos  a Madrid obre molts interrogants. Pel que hem vist, una decisió governamental sota pressió mediàtica en la primera repatriació i que va condicionar la segona, encara que emparats tots dos casos per la recomanació de la mateixa OMS. S’insistia en justificar les decisions de que el risc de contagi pràcticament no existia. Però, la realitat ha mostrat que hi hagut algun error o, potser, diversos errors en l’aplicació dels protocols i que van motivar l’aparició del primer contagi mundial de la malaltia fora d’Àfrica. Però, sobretot,  el que ha posat de manifest és una gestió informativa per part dels responsables polítics i sanitaris deficient, sovint improvisada i desconcertant.

Un altre cas molt diferent, encara que paral·lel en el temps, ha estat el dels dos focus de legionel·la a Catalunya. L’excessiva prudència informativa sobre els casos d’afectats (i els decessos ocorreguts) per part de les autoritats sanitàries de Catalunya, no sempre ha estat ben explicada ni ben entesa. Però, cal situar-la en aquest context de dificultat que, sovint es troben els responsables polítics, sobretot en l’àmbit sanitari, a l’hora de trobar el to, la qualitat i la quantitat d’informació a lliurar, com informar sense mancances ni excessos, com explicar la realitat sense crear alarmisme. Com donar seguretat en un context d’incerteses reals sempre presents, encara que hom s’esforci en minimitzar-les.

Com tota activitat humana el risc zero no existeix. I quan hom es refereix a l’àmbit de la salut pública, que pot afectar potencialment a una part o a tota la població, aquest risc es fa més difícil d’avaluar a priori. Recordem, també,  el que va passar amb l’epidèmia de la grip A, on les pitjors previsions sortosament no es van complir.  I en aquest context, cal subratllar el paper dels mitjans de comunicació, que  generalment han esdevingut eines fonamentals i imprescindibles per vehicular les activitats preventives de manera adequada, però que, a voltes,  han servit conscient o inconscientment altres finalitats que han resultat contradictòries –i àdhuc lesives- per al que els responsables sanitaris pretenien.

Trobar l’equilibri entre el drets concurrents no és gens fàcil. Però, les societats democràtiques s’haurien de regir per una major racionalitat i transparència en la conducció d’aquestes i altres qüestions que afecten directament els ciutadans. I els seus governants haurien de ser especialment curosos.

En el cas de l’Ebola són moltes les preguntes i les qüestions per clarificar i la distància m’obliga a ser prudent en les meves asseveracions. La mala gestió informativa va afavorir que altres elements presents afloressin: context de conflicte polític i sindical  en l’àmbit sanitari madrileny, alguns mitjans interessats, etc.:  tot un còctel on es posava en màxima fragilitat l’intangible més important que una societat ha de tenir sobre els dirigents, sobretot si són sanitaris, això és, la confiança.

Com respondre davant la nova situació creada ? No és gens fàcil introduir racionalitat en un debat tan carregat d’emotivitat i pors. Però disposem d’armes molt eficaces i hem d’exigir a tothom –i segons el seu grau de responsabilitat- el seu capteniment per emprar-les.

La primera és informar i informar bé, sense excessos, admetent les limitacions i explicant bé la realitat i els riscos. La segona és proporcionant bona formació, no només disponible per als experts, sinó i, sobretot, per als professionals sanitaris de primer nivell –metges i infermeres- que són els que estan més en contacte amb la població. Generar tranquil·litat i seguretat a aquests comportarà el mateix per als pacients que atenen. Manifestar-se amb una actitud més humil i defugir de la frivolitat i la prepotència de qui esdevingui el màxim responsable. I, sobretot, racionalitat i transparència en les decisions i accions que s’emprenguin. Finalment, és necessari que es creï una comissió d’experts independent que avaluï les decisions, les accions i els protocols emprats, que determini on va ser l’error que va afavorir el contagi (no per criminalitzar, com demagògicament s’ha fet amb l’auxiliar afectada) per tal d’aprendre, rectificar i proposar millores preventives de cara al futur. Només d’aquesta manera podrem restituir el prestigi d’un bon sistema sanitari, com és l’espanyol. I, sobretot, podrem fer recuperar la confiança, una mica esquerdada per aquesta cadena de despropòsits.

I que ningú no ho dubti, els metges i la resta de professionals sanitaris que ens sentim i som responsables de la salut dels nostres conciutadans també hi contribuirem per fer-ho possible. Nosaltres, des del COMB hem fet i continuarem desenvolupant accions en aquesta línia.

Dr. Jaume Padrós i Selma