pressupostos

Llistes d’espera

Com ja vaig expressar en un blog anterior, el fet que el Parlament no hagi aprovat els pressupostos de 2016 ha estat molt negatiu, sobretot pel que fa a la millora del finançament dels serveis públics tan necessitats de recursos en aquesta època de crisi econòmica, retallades i ofec financer i fiscal que està patint el nostre país i que repercuteix directament sobre els ciutadans.

La sanitat se’n ressent i això ens preocupa, i molt, perquè incideix sobre la qualitat dels serveis i la pròpia sostenibilitat del sistema.

Conscients de la situació, i sempre pensant en els nostres pacients, des del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya creiem que és possible avançar, per exemple, en l’objectiu compartit i plantejat per la Conselleria de Salut de millora de la gestió de les llistes d’espera.

És per això que hem tramès al conseller Antoni Comín -i hem fet públic- un Document de Posició en el qual formulem un conjunt de reflexions i propostes sobre les llistes d’espera amb la voluntat compromesa de contribuir positivament a la resolució del problema.

Prou! No hi ha miracles

Mala notícia: no tenim pressupostos. Greu, molt greu per al sistema sanitari públic. En plena crisi econòmica i amb els efectes de l’ofec financer que pateix el nostre país i la Generalitat i que està repercutint especialment sobre els serveis públics, és molt descoratjador que el Govern no pugui aplicar les mesures que s’havia proposat amb l’augment –encara que fos discret- de les partides dedicades a Salut.

De confirmar-se definitivament una pròrroga del pressupost, al Departament de Salut li corresponen 8.467 milions d’euros (un 14,3 % menys del que es destinà el 2010, abans de les retallades). Els 1.120 euros per habitant i any que es destina a la sanitat pública és inferior a la mitjana espanyola de 1.205 euros pel mateix concepte i se situa en xifres de despesa de l’any 2006. Si tenim en compte l’encariment dels processos diagnòstics i terapèutics, l’envelliment de la població amb l’augment de la demanda per a patologies cròniques i l’increment de l’IVA sanitari, es fa molt difícil d’entendre que se’n destini el mateix pressupost que fa una dècada.

Volem que aquesta observació crítica sigui coneguda per la societat i la dirigim especialment als seus representants polítics. Amb tota la modèstia, però amb igual contundència, reclamo en nom del col·lectiu mèdic que es trobi d’una vegada el mínim consens imprescindible per assegurar la sostenibilitat i el futur del nostre sistema sanitari públic amb els valors que el sustenten. Exigim retornar a acords que han fet de la nostra Sanitat –referent mundial per la seva qualitat-  l’instrument més cohesionador de la societat i, pels seus resultats, el servei que genera més confiança als ciutadans. I per això, reclamem que es deixi de banalitzar el debat sanitari i pressupostari, que no esdevingui eina tàctica de confrontació permanent i que es deixi d’infantilitzar els ciutadans amb expectatives irreals.

No podem continuar comparant-nos amb els sistemes sanitaris millors del planeta amb uns pressupostos que donen cobertura a totes les prestacions a base de no incrementar les inversions necessàries i, sobretot, de retribuir de manera indignant els seus professionals, els pitjor reconeguts de la UE.

Tot pensant en els pacients i en base al sacrifici de tots els professionals sanitaris i a la situació de probable pròrroga de pressupostos, des del CoMB pensem que algunes de les prioritats destacades també pel Conseller Comin poden ser impulsades: la millora en l’eficiència i reducció de les llistes d’espera o l’empoderament real dels professionals, especialment d’atenció primària, tot implementant de veritat l’autogestió en les organitzacions, la participació i l’aprimament d’estructures burocràtiques.

Tot i la bona voluntat dels professionals, se’ns fa difícil predir com podrem fer front a prioritats com són el reforçament dels serveis sanitaris al territori, l’abordatge prioritari de la cronicitat i la salut mental, la promoció dels professionals i l’abolició de la precarietat laboral que es concentra en metges els més joves.

Reiterem el nostre compromís per ajudar a fer possible el manteniment de l’excel·lència del nostre sistema sanitari. Però necessitem un debat sanitari de debò sobre els reptes que tenim al davant per arribar al consens que la societat també demanda. Reclamem que es facin canvis i que es destinin els recursos que els facin possible.